Les primeres notícies que tenim del topònim “Patraix” ens remeten a l’època àrab: més concretament, el nom del nostre barri és citat en el “Llibre del Repartiment” amb el qual l’administració de Jaume I va repartir les terres centrals de València entre els colonitzadors i conqueridors.
Patraix, de fet, va ser una alqueria musulmana, és a dir, una unitat de producció agrícola conformada per unes poques cases situades prop d’una séquia o ramal (en el nostre cas la séquia de Favara) i amb habitants dedicats a labors agrícoles.
Malgrat això, es pot aventurar una possibilitat llunyana d’un origen romà, ja que el topònim “Patraix” prové del llatí, i de l’àrab (ens remet, de fet a “PETRARIOS”, és a dir, els pedregars), i en algunes excavacions fetes arran d’obres de fonamentació posteriors a la demolició d’una casa es van trobar dos làpides funeràries romanes i alguns objectes com ara una sivella metàl·lica.
En tot cas, estes troballes i la història del topònim no demostren l’origen romà, ja que no tenim notícies de cap nucli poblacional anterior a l’època àrab. Podria ser, això sí, que el nom “Patraix” ens remeta a l’època romana a una partida de terreny despoblat o algun xicotet caseriu.
A partir de la fisonomia del nucli més antic, la plaça homònima, el geògraf i arqueòleg Victor Algarra (2004) ha hipotetitzat que les cases més antigues són, possiblement, les situades entre la Plaça de Patraix i l’actual carrer de l’Alcúdia, i que estes s’haurien situat en paral·lel al braç de la séquia de Favara. Posteriorment, amb la reconquesta de Jaume I, el pla de la població hauria adoptat la fisonomia del típic poble de planta cristiana, organitzat al voltant d’una plaça central, en oposició al traçat irregular propi de la cultura àrab. Això explicaria el traçat rectilini dels costats nord i est de la Plaça de Patraix, i l’aspecte més irregular dels blocs de cases situats al sud i a l’oest.
Després de la reconquesta, i una vegada que el LLibre del Repartiment testimonia la donació de les cases de Patraix als repobladors (fonamentalment catalans i aragonesos), el senyoriu del poblat és donat a la família Escrivá. Estos, no seran els únics senyors de Patraix, ja que en 1567 el senyoriu passaria a mans reals i d’estes als Cárdenas, Marquesos d’Elx, que el mantindran fins a 1769, any en què Patraix passa a baronia en mans de la família Cruïlles, actuals posseïdors del títol de Baró de Patraix.
Evidentment, la possessió d’este títol té en l’actualitat un valor únicament simbòlic, ja que, amb l’abolició dels senyorius duta a terme per l’estat liberal de 1811, Patraix es va transformar en Ajuntament, condició que va mantindre, malgrat el seu reduït terme municipal (que abastava el nucli urbà però no l’horta circumdant que pertanyia a València) fins a 1870, any que Patraix va ser annexionat a l’Ajuntament de València. En anys posteriors van córrer la mateixa sort els antics municipis de Benimaclet (1971), Beniferri (1872), Ruzafa (1877), Benimàmet (1882), Orriols (1882), Poble Nou de la Mar (el Cabanyal) (1897) i Campanar (1897), entre altres de menor identitat.
Malgrat esta incorporació administrativa, la incorporació física, és a dir, la invasió de l’espai físic del poble per part de la xarxa urbana de capital, no es va donar fins als anys cinquanta, després de la migració posterior a la postguerra i la industrialització de la perifèria de la ciutat de València.
Text de l’Associació
