No és necessari retrocedir fins als orígens d’esta entitat que van més enllà de l’oficialisme del 1978, quan un 12 de març es va inscriure l’associació en el registre, un reconeixement a una entitat que abans es deia caps de pares de família, però si que caldria reconéixer el paper en la democràcia que el moviment veïnal va exercir, sent un corrent en tot l’Estat realitzada en la clandestinitat on lluitaven pels valors bàsics com la llibertat, la igualtat, la diversitat i la qualitat de vida. Per a aconseguir-ho, era necessari reivindicar diverses institucions i serveis, com les dotacions públiques, els col·legis, els centres sanitaris, el sanejament, l’aigua potable, els camins sense fang i unes condicions de vida que impulsaven el benestar dels pobles, ciutats, comunitats i del nostre país.
En arribar la democràcia molts van pensar que perquè servia l’existència d’este moviment veïnal que reivindicara, si molts integrants de les associacions van passar a nodrir als partits polítics que en eixe moment estaven mancats de líders. Això i la falta de reconeixement en la Constitució i Estatuts va suposar una gran pèrdua de persones en el *mov. Veïnal que quede en una profunda crisi i que amb el temps va donar la raó de la necessitat de continuar lluitant per eixos valors, la cohesió social i la millora de la qualitat de vida. En el nostre cas, prenem el relleu d’una època la base de la qual era la reivindicació a un model diferent on les necessitats fins i tot les protestes també són la base, però amb propostes, amb un treball previ argumentat i amb l’aportació de professionals que porten a plantejar el disseny d’un barri no sols urbanísticament sinó socialment divers, plural, cohesionat i on la inclinació al territori sorgisca des de quan som xicotets donant valor a la cultura, al patrimoni als costums entre elles “les festes”. Va ser l’any 1994 quan un grup de persones Vicente, Mayte, Enrique, M. José i un jove amb inquietuds i amb un problema de qualitat de vida com les emissions de fums i abocaments de les fabriques contaminants com era la fàbrica Real i Benlloch (hui desapareguda després de molts anys de lluita) em van encarregar la responsabilitat de dirigir esta entitat i hui ja fa 30 anys que figure com a President, molt de temps , amb moltes vivències i amb la lluita veïnal per bandera per a millorar la vida del nostre volgut Patraix.
Una de les primeres accions que realitzem este xicotet grup de persones va ser posar 1.000 pessetes per poder fer front a unes despeses mínimes, per poder obrir la porta d’un local compartit amb les mestresses de Casa Aitana al carrer Salavert n3. El panorama no era molt encoratjador, sense socis actius per la baixa activitat de l’associació (tan sols obrien els dimarts a veure si el veïnat venia amb algun tema que reivindicar) i amb poques associacions en eixe àmbit d’acció.
Els primers anys no van ser molt encoratjadors, ja que algunes reivindicacions queien en sac foradat, com pot ser la pèrdua de l’Alqueria Salavert i la torreta blanca de FASA, així com part de la nostra horta. Per això, de seguida vam entendre que calia impulsar accions culturals i campanyes d’associació, participació i contribució a dissenyar el nostre barri i recuperar el nostre patrimoni cultural, històric i social. Per eixe motiu, vam decidir començar a realitzar activitats que mogueren i encoratjaren a la ciutadania a formar part d’este moviment.
El primer any vam dissenyar uns dies d’activitats amb escassos recursos personals i econòmics però necessaris per a impulsar al veïnat a participar. Entre estos actes, incloïen una exposició de quadres, alguna activitat per als més xicotets, torrà de sardines al carrer Salavert (on aprofitàvem eixos actes perquè llevaren els cotxes i que netejaren el carrer sense eixida). En eixos inicis, vam tindre la visita de Carmen Alborch, aleshores Ministra de Cultura, que es va interessar per les nostres reivindicacions i es va comprometre a tornar a Patraix. I així ho va fer, ja no sent Ministra, sinó com premiada compartint eixes distincions amb Fernando Gómez, jugador del València Club de Futbol, i Antonio Ferrandis, com a pregoner de les festes que anys més tard es va realitzar en la Plaça, a dalt del Bar i des del balcó, on Blasco Ibáñez es dirigia al poble de Patraix en la seua època més política.
En els nostres inicis i amb els pocs recursos que disposàvem, féiem el que podíem, els més implicats treballàvem com a voluntaris dedicats a la causa traient temps de les nostres atrafegades vides. Un període de compartir amb les Mestresses de Casa Aitana, que les guardem en el record, i la seua incombustible presidenta Petra, dona lluitadora en tots els sentits. Durant eixos primers anys veníem loteria, eixíem a apuntar a socis/es, buscar comerços col·laboradors… Cal destacar que hi ha alguns que complixen amb nosaltres els mateixos anys d’existència i sense ells la vida en el barri no seria com ho és ara i on continuem donant suport a eixe comerç de proximitat.
Així mateix, vam haver d’enginyar-nos-les en la cerca de recursos, fent cursos de quasi tot, curiosament sent el més exitós el de balls de saló, on moltes persones s’apuntaven per obtindre eixos beneficis de cursos variats més econòmics i que ens va servir per a a conéixer més veins/es i poder incrementar els suports, així com projectar activitats i reivindicacions.
L’any 1998 va haver un esdeveniment que va marcar un canvi en el rumb dels actes, com va ser la celebració del centenari de la Barraca i la relació de Blasco Ibáñez amb Patraix que va fer que tota la família acudira a l’homenatge. Els actes van sorgir per la inspiració que l’autor va agafar de les barraques de camí al cementeri que es situaven en l’antic poble de Patraix.
En eixe any va nàixer la iniciativa de la recollida d’aliments, on posteriorment Pare Noel els distribuiria entre les famílies que menys recursos disposaven, per a així fer el Nadal més solidari, fer costat als més necessitats i crear una trobada ciutadana.
A més, es va iniciar com a únic punt a la ciutat de València la Nit de Cap d’Any al carrer amb repartiment de raïm i cava perquè ningú es quedara sol a casa. Eixes iniciatives s’han anat consolidant en el temps fins el punt de ser la Nit de Cap d’any més multitudinària i tradicional de la Ciutat, on la trobada intergeneracional al voltant de la foguera i actuació musical fan que siga reconegut com la “Puerta del Sol” valenciana amb més de 25 anys d’antiguetat.
D’altra banda, a nivell reivindicatiu, anaven eixint temes de transformació del barri residencial impersonal (ple de fàbriques contaminants, de camions…), de la seua falta d’infraestructures històriques i noves que a poc a poc anàvem reclamant. També reivindicàvem la conservació del centre històric, la conversió en zona de vianants de la Plaça, la remodelació dels fanals, la urbanització del que seria el Jardí d’Escultor Ricart Boix (després de moltes manifestacions) i urbanitzar el que es poguera, ja que hi havia molta feina a fer.
Un altre dels fronts va ser l’obertura de vials, sobretot del carrer de Cuenca on estava Mariano García, l’actuació en el barri de Pontons que estrenyia l’avinguda de les Tres Forques i tapó del carrer del Dibuixant Manuel Gago, així com el cobriment de la séquia Favara en alguns trams on encara estava “a l’aire”, fent que les fàbriques i vivendes abocaren allí les seues deixalles, sent a més un perill per als xiquets/es, perquè ja havien sigut molts els que van caure a l’aigua i els “homes granota” van acudir a buscar els seus cossos… La séquia, font de vida, i, alguna vegada, font de tragèdia.
Una realitat que va portar al barri a estar aïllat un poc de la Ciutat va ser el cinturó d’indústries de transformació de fusta per a les indústries del moble, la via fèrria que passava per Tres Forques i la séquia atreia a la translació d’indústries a la zona. Per això, en tapar la séquia i urbanitzar l’espai que ocupava la línia fèrria es va produir una expansió urbanística que va omplir moltes parts del nostre barri de grues per a edificar vivendes amb millor qualitat de les existents i que algunes anaven desapareixent per la seua degradació i altres per ser sòl urbà i alçar finques amb garatge i ascensor.
Això va causar una pressió que posava en perill el casc històric i les seues restes arqueològiques que després de sol·licitar i aconseguir que Patraix fora considerat com a zona de vigilància arqueològica es va trobar en el subsòl les restes d’assentaments humà d’origen romà que abans d’eixa protecció fora espoliat per noves construccions. En eixa
obstinació per conservar el Patrimoni va ser necessari impulsar la declaració de Bé de Rellevància Local de l’Església Sagrat Cor de Jesús i de la de Santa Maria de Jesús i posar en valor la riquesa artística, històrica i cultural quedant pendent que les administracions els facilitaren finançament per a la seua conservació.
Per desgràcia, no vam arribar a propiciar la protecció de l’horta perquè ja estava més que aprovat eixe PGOU, però si vam reivindicar que les indústries contaminants desaparegueren quedant eixe sòl com a ús terciari on s’han instal·lat serveis com supermercats i establiments de restauració.
Amb l’increment del veïnatge i la urbanització de zones degradades, vam veure com anava canviant la fesomia del barri d’una manera molt accelerada sol·licitant que les dotacions anaren a la mateixa velocitat, però això no va anar així i els problemes es van anar incrementant i la convivència va estar molt compromesa. La falta de places educatives
va portar a crear una comissió d’educació que, junt amb els col·legis, van treballar intensament fins obtindre el compromís per a la construcció de l’IES Patraix, que es va quedar durant anys amb un cartell que any a any s’anava descolorint.
A més, van sorgir instal·lacions molestes, com la subestació elèctrica, que va portar a una lluita ciutadana intensa i de molts veïns i veïnes al costat de la l’Associació Veïnal de Favara i la nostra associació, que vam barallar pel seu desmantellament degut a la seua instal·lació a menys de 12m de les finques i el risc a la salut de les ones electromagnètiques. De fet, el 15 de maig del 2007 va explotar generant una gran alarma social que incremente les protestes fins a aconseguir el compromís de soterrar les noves subestacions elèctriques, traslladar la de Patraix al nou llit del Túria i que només funcionara en cas d’emergència energètica.
L’expansió urbanística i la proximitat al centre de la Ciutat amb noves vies d’accés va portar al fet que una altra instal·lació privada que funcionava com una clínica sanatorial es convertira en un Hospital General instal·lat dins d’un espai pluriresidencial amb molèsties els 365 dies a l’any les 24h del dia. El Consuelo va ser un conflicte de convivència en esta ciutat i al final va haver-hi un compromís de tots els grups polítics de facilitar el traslladar un altre centre nou que s’anava a construir.
Però potser el pitjor moment viscut en la nostra memòria recent com a barri, com a Ciutat, va ser el 3 de juliol del 2006, on van morir 43 persones i 47 ferits en l’accident del Metro, sent una catàstrofe, una gran llàstima i una gran injustícia. Qualsevol podria haver anat en eixe Metro que des de Patraix podíem haver pujat a eixa hora, qualsevol podria haver vist la seua vida canviar en uns segons i, fins i tot, haver-nos deixat, com eixes persones i famílies que mai podrem oblidar. Van ser uns dies de molta tristesa, de solidaritat i d’entendre que es podia haver evitat, i, davant això, assumir la responsabilitat que haguera sigut el lògic. Els familiars de les víctimes van ser apartades, menystingudes i, fins i tot, esborrades del suport que es mereixien durant un llarg període de temps que va canviar quan un programa a nivell estatal es va fer ressò i va obrir els ulls a molts/es que estaven ensopits per falta d’informació o informació esbiaixada. L’Associació sempre va estar al seu costat, en tot el que vam poder ajudar i, fins i tot, a nivell personal acudint tots els dies 3 a la Plaça de la Mare de Déu, i quan es va constituir eixa associació dirigida per Enric, Rosa i Bea i abans que s’agruparen l’Associació, va abanderar la reivindicació i el reconeixement a eixes persones…. Quin gran nus en la gola se’ns posa en recordar-ho! Sempre en el nostre cor.
En un altre àmbit, l’11 de maig de 2011 va tremolar el sòl de Lorca (Murcia) portant la destrucció d’un municipi en el qual ens ens vam bolcar eixint cada dia 11 a diferents llocs de la Ciutat fent actes per recaptar diners, perquè no caiguera en l’oblit la necessitat de suport i per portar-los una xicoteta mostra de solidaritat des d’este barri, solidaritat que anteriorment va ser manifestada pel poble murcià amb la nostra Ciutat assolada per una riuada en 1957.
A nivell urbanístic, cal recordar la tan desitjada conversió en zona de vianants de la Plaça de Patraix i com l’Associació va reforçar esta postura que l’Ajuntament també defenia per, finalment, obtindre eixe espai per a l’ús dels vianants, encara que no amb el disseny esperat. Es va poder conservar el fanal font que anava a ser retirada i que apareixen en les fotos dels anys 30, però esta conversió en zona de vianants ens va costar algun disgust a l’Associació en ser apedregada la nostra seu seguint amb amenaces d’anònims i, fins i tot, va portar a comerços col·laboradors a deixar de fer-ho per defendre que afectava negativament el seu negoci i els seus clients no podien accedir a la porta del seu establiment. La seu de l’Associació Veïnal durant un període 5 anys estava situada en un edifici històric, on va ser seu Blasquista a dalt del bar Patraix (Casino republicà) amb “l’escaleta del dimoni”, que així era anomenada per les persones de majors en tindre una dificultat d’accedir a esta. Este episodi de la vida de l’Associació va ser un període ple de projectes i il·lusió en el qual es van fer molts canvis i on va haver-hi un gran increment en el nombre de voluntaris ajudant a l’ampliació dels components de les juntes directives. Això ens va permetre treballar específicament en temes més complexos, com l’elaboració del llibre d’història de Patraix, la realització d’homenatges a les persones i pobles que donen nom als carrers del nostre barri, i que durant anys poguérem tindre activitats folklòriques i culturals portades dels pobles homenatjats, compostes pels seus alcaldes/as, exposicions, bandes de música, gastronomia i, sobretot, amb la presència d’alguns descendents de les persones que retolen amb el seu nom alguns dels nostres carrers com el Baró de Patraix i el Marqués d´Elx, així com la presència de l’expresident de l’Uruguai José Mujica. En este record queden imatges i les plaques de ceràmica que estan en molts carrers com a part del patrimoni cultural del nostre barri.
Cal remarcar que això no haguera sigut possible sense el suport de tantes persones voluntàries que van formar les juntes directives d’eixos anys, la qual cosa ens fa sentir-nos orgullosos al saber que van deixar les seues famílies moltes vegades, els seus dies lliures i el seu oci per treballar pel bé comú.
Abans de concloure, cal recordar un esdeveniment molt important per al nostre barri, que va ser la declaració de les Festes Populars com a Festes d’Interés Turístic Local l’any 2022. Este esdeveniment va ser una gran responsabilitat per a la nostra entitat pel fet de portar avant este compromís, que és dels veïns i veïnes del barri i de la nostra Ciutat, però, sobretot, és necessari que les administracions articulen fórmules per mantindre i potenciar les nostres Festes. Això es deu al fet que cal continuar innovant en propostes, però sempre mantenint les tradicions i fent-ho de manera sostenible, econòmica, social i mediambientalment d’una forma continuista sent referència, fins i tot, no sols de la nostra Ciutat sinó també a nivell provincial.
Un dels temes que estem fomentant estos últims anys és la sostenibilitat, i ací entren temes com el turisme, que ha posat el focus en el nostre barri amb els apartaments turístics. Este tema ha de tindre un límit, ja que repercuteix en la pèrdua del comerç de barri que tant hem defensat al costat de l’Associació de Comerciants Jesús-Patraix, en el preu de la vivenda i en la gentrificació, amb exemples com l’edifici de l’avinguda de José Roca Coll, on volen posar 24 apartaments turístics en els seus baixos. Amb un creixement desmesurat podem caure en un col·lapse, morir d’èxit i eixe camí no és el correcte, per això cal impulsar el potencial cultural, patrimonial i històric de manera sostenible.
Concloent, no podem oblidar un fet viscut en la memòria més pròxima, ja que el 22 de febrer de 2024 un edifici en el barri pròxim de Campanar va destruir 138 vivendes i va acabar amb 10 vides fent que durant 6 mesos després moltes famílies acabaren sent veïnes de Patraix en l’edifici de Safranar compartint espai, servicis, carinyo i suport. Com a Associació els hem donat suport en el que ens han sol·licitat amb esperança que puguen continuar recomponent les seues vides a Patraix o en el seu edifici quan es reconstruïsca.
És important poder posar blanc sobre negre a moltes coses que hem viscut, compartit, lluitat, aconseguit, frustrat i viscut, donant les gràcies per tot el que hem aprés després d’e tots estos d’anys als carrers, amb el nostre barri, i creient fermament que Patraix està en una millor situació gràcies a eixe treball silenciós i continu de voluntaris i voluntàries que han deixat la seua empremta en el desenvolupament passat, present i futur.
Text escrit per l’Associació
